Aquest estiu vaig decidir desconnectar i no escriure gaire, però és difícil moure’t pel món i no observar què succeeix amb les mares, els nadons i la societat en la què vivim. Voldria explicar-vos una d’aquelles situacions més que comuns però que no deixen de sorprendre’m per tants missatges com contenia sobre com interpreta la societat la criança i el paper de les mares, el sentiment d’ambivalència i com de vegades confonem rols.
És diumenge d’agost i camino de la mà del meu fill petit cap a la platja. Davant nostre, va una dona amb un cotxet amb un nadó i un nen d’uns tres anys, acompanyada d’un senyor més gran que ella. De cop i volta, el nadó, que no deu tenir més de dos mesos, arrenca a plorar de forma desconsolada però ells continuen la marxa cap a la platja. La dona comença a impacientar-se i diu en veu alta «La gent ens mira com dient «què li feu al nen?». Se sent jutjada per les mirades, però és que el plor d’un nadó és un so insuportable concebut per mobilitzar les ànimes cap a ell. Però la mare i acompanyant no se senten interpel·lats pel nadó, sinó per les mirades de les senyores de la botiga del davant.
El nen seguia bramant i l’avi li ha dit «Ai noi! És que tu només vols braços tot el dia i això no pot ser». En aquell moment es creuen amb un altre senyor conegut que els diu amb sorna «Però què li feu al pobre nen?» El que faltava. Però la cosa continua: l’avi li respon amb sorna també «que té una «bracitis» que ni t’imagines i ens pren el pèl a tots». Apa.
Bracitis.
Arribats al passeig marítim, el senyor indica a la noia que deixa els trastos a la platja i ve a buscar-la. L’avi torna amb la intenció d’endur-se el nen gran amb ell, però aquest es nega a deixar la mare i, finalment, ell es queda amb el nadó mentre la mare i el fill gran van cap a les seves tovalloles.
L’avi, al passeig marítim, passeja el nadó en braços una bona estona, contradient el que ell mateix deia, que no podia ser que tot el dia volgués braços. La mare, a la platja, es banya amb el fill gran i xerra amb conegudes. Al cap d’una bona estona, l’avi apareix amb el nadó, que encara no s’ha adormit. La mare l’agafa en braços (per fi!) i intenta adormir-lo sense èxit. Seu i l’amanyaga una estoneta, mentre l’avi juga amb el nen gran, però aviat el deixa de nou al cotxet.
Jo estic llegint a la tovallola. Quan aixeco els ulls del llibre i torno a mirar cap a ells, és l’avi qui té el nadó en braços de nou i la mare és a l’aigua, xerrant amb les veïnes. L’avi torna a marxar amb el nadó en el cotxet pel passeig marítim amb la intenció, imagino, d’adormir-lo. Deu ser que es resisteix perquè triguen molt a tornar.
Em banyo amb els meus fills, passegem per la platja… Finalment, veig la mare donant el pit al nadó.
On vull arribar?
Al cap i a la fi, l’escena és un exemple clar de que no podem criar en soledat, de que fem el què podem i de que la nostra família ens ajuda de la millor manera que sap…
Però no és això el que m’indigna. No entenc per què tenim necessitat d’explicitar que el nadó té unes presumptes males intencions, que ens vol manipular… quan en realitat sabem què necessita exactament i com donar-li.
Segurament he fet uns judicis de valor sense conèixer què hi ha al darrera. Tot i això, la impressió que em dona tot plegat és de cert disgust.
Disgust perquè veig una mare una mica saturada, que intenta lidiar amb un postpart, amb un nadó i un altre nen petit que la reclamen constantment, que segurament té una altra idea de les vacances i aprofita qualsevol moment per evadir-se una mica i oblidar el seu rol de mare recent, que tant absorbent és. Hi ha un germà gran que també reclama atenció i potser la mare se sent culpable per no donar-li i culpable per donar-li, amb el cor dividit.
Disgust de sentir persones adultes atorgant unes qualitats negatives a un nadó que només reclama el que li correspon per dret, només amb la intenció de quedar bé amb un veí i amb les senyores de la mirada inquisitorial. Per què ens costa tant reconèixer i atendre les necessitats dels nadons?
He de dir que he sentit animadversió per l’avi quan ha dit allò de «bracitis» i que “els prenia el pèl”, però cal dir que ha estat la persona que més temps ha passat pell amb pell amb el nadó aquest matí.
Per què ens costa tant reconèixer l’ambivalència i parlar-ne?
Per què tenim tendència a defugir el nou rol de mare per por de perdre tots els altres?
Per què no demanem clarament el què necessitem?
Per què les persones del nostre entorn creuen que saben exactament el què necessitem millor que nosaltres?
I és què pot ser que la mare necessiti fugir una estona de tanta dependència, dels plors, les caques i els bolquers i recordar que és molt més que una mare. I ESTÀ BÉ. No passa res perquè així sigui, segurament després reprendrà el seu nadó amb més ganes i més alegria.
I no passa res si no gaudeix de la maternitat tot el temps! ESTÀ BÉ. La maternitat és dura, és polièdrica, de mil colors… Pots passar de sentir un amor immens per la teva filla o fill a voler perdre-la de vista una estona per a recuperar la calma… I què? Això és l’ambivalència. Som humans, som mamífers i per això mateix no estem fetes per a criar en soledat, sinó en tribu.
El problema és si no en gaudeix. Llavors cal que sàpiga que és prioritari que ella estigui bé per a poder ocupar-se bé del seu nadó; que el desitjable pel bon desenvolupament emocional del nadó és que ella estigui amb ell durant el període d’exogestació i més enllà, però és indispensable que gaudeixi de la relació de proximitat amb el nadó; que pot aparcar totes les altres obligacions i rols (no els abandonarà pas!) perquè el seu entorn, la seva tribu, l’ajudaran. Si no en gaudeix gens, seria bo per ella i pel nadó tenir una conversa sincera amb una psicòloga perinatal que la pugui ajudar.
Cal que la tribu faci suport a la mare en allò que ella necessiti
En el postpart immediat i tardà tots ens hem de resituar en nous rols, fins i tot quan no és el primer fill, i això porta un temps, paciència i esforç per part de tots, no només de la mare. Cal preguntar què necessita, què li ve de gust, ser presents i acompanyar-la en els bons moments i en els dolents. De fet, no serà gaire diferent del que necessita el nadó: aliment, seguretat i contenció emocional i física.
M’hagués agradat dir-li: «amb un portanadó podries fer vida social, agafa el teu nadó i xerra tant com necessitis, segur que s’adorm més aviat si tú estàs contenta», o «s’adormirà més ràpid al pit, o amb moviment, per què no passeges amb ell per la platja?», o «Com estàs? com et sents? Et sents prou recolzada?» o «Com és de dura la maternitat, oi? Però mira si t’estima que només et vol a tu»…
Cert és que a les dones en general ens costa demanar ajuda, segurament degut a l’expectativa social de superwoman i multitasca que ens ho impedeix. I enmig de tants sentiments contradictoris no sabem posar paraules a allò que necessitem. De vegades tampoc sabem què necessitem perquè el nostre instint el tenim adormit, emmordassat per la cultura, el què diran i el què esperen de nosaltres.
Cert és que de vegades l’entorn no sap que ajudar implica que l’altre reconegui que li ha estat d’ajuda. És a dir, no s’hi val ajudar com a nosaltres ens va bé, sinó ajudar en allò que l’altre ens indiqui. No s’hi val treure el nen dels braços de la mare perquè pugui fer la feina de la casa, sinó fer la feina de la casa per a què la mare pugui gaudir de la cura del nadó, si així ella ho vol.
I com a societat, no s’hi val empènyer les dones a tornar a la feina abans que estiguin preparades per deixar els seus nadons perquè ja van sent hora de que tornin a ser dones «independents i modernes» i deixar els nadons amb altres persones, sinó lluitar per reconéixer que amb qui millor està el nadó és amb la mare i donant-li suport a ella per a què pugui complir aquest rol amb joia i satisfacció, si així ho desitja i la fa feliç.
Pel bé dels nadons d’avui i els que vindran, cal que com a societat posem pel davant el seu benestar i el de les mares, que les mares aprenguem a gaudir del nostre rol de principal cuidadora mantenint un equilibri conscient i coherent amb els nostres altres rols, que aprenguem a demanar ajuda i que el nostre entorn sàpiga com ajudar-nos.
Com ho podem fer?
Les altres mares, parlant de la seva pròpia ambivalència com a un sentiment inherent a la maternitat; l’entorn directe, sent present i ajudant de debò la mare en allò que necessita. La societat, no fent gracietes absurdes sobre les necessitats dels nadons sinó reconeixent el paper insubstituïble de les mares.
La nostra societat ha de recordar que cuidar els que cuiden, per a què puguin cuidar bé és una prioritat per tal de tenir una societat més sana. Cuidem les mares.