Dol perinatal: consells per a acompanyar

by on with No hi ha comentaris

las voces olvidadas dol gestacional maternart

S’estima que un de cada quatre embarassos no arriba a terme. És una xifra aclaparadora i alhora invisible. Quan una dona perd un nadó durant l’embaràs, pel motiu que sigui, acostuma a regnar el silenci. Si ho comparteix, de seguida apareixen altres veus que han passat per situacions similars. Si és la primera vegada que li passa, es pregunta “com és que ningú en parla?”

La nostra societat en general no està acostumada a parlar de la mort, és un tabú, ens fa por (el que s’anomena tanatofòbia)… Molt menys si es tracta de la mort en l’embaràs o d’un nadó. Es tracta d’un dol no autoritzat: tendim a fer veure que no passa res, s’exigeix els pares que tornin a ser els mateixos de sempre i que continuïn amb la seva vida com si res hagués passat. No es respecten els ritmes individuals de transició del dol.

Ens cal parlar de la mort, donar-li un espai per a què no faci tanta por… Per a acompanyar les persones en dol gestacional i que a poc a poc vagin connectant amb la vida… al seu ritme.

En aquest post hem volgut proposar alguns consells per a acompanyar les persones en dol perinatal. És el dol que es transita després de la pèrdua d’un nadó durant l’embaràs, el part o en els primers dies o mesos.

Aquest post està dirigit a les persones que envolteu la dona i parella que han patit una pèrdua perinatal i no sabeu ben bé què dir ni com actuar.

Els pares o parelles tenen un paper molt important de recolzament a la mare però també pateixen molt: pateixen per la seva parella, pel fill perdut i pel seu propi dol. Per això en aquest post parlem de persona en dol perquè tant pot ser una mare com un pare, o altres membres de la família.

maternart acompanyar dol gestacional

Consells per a acompanyar les persones en dol perinatal

  • No donis per fet que el dolor és proporcional a l’edat gestacional. No, el dolor no té mesura, és una experiència individual i no es pot jutjar pel temps d’embaràs, perquè mai sabem si és la primera pèrdua o han hagut d’altres abans, perquè no sabem què hi ha al darrere ni coneixem en profunditat el context. El que sí que sabem és que el dolor per la pèrdua és l’altra cara de l’amor que se sent per la criatura que s’esperava.
  • Entendre que el dol és un procés que travessa diverses etapes que no són necessàriament lineals: es pot anar endavant o endarrere però s’han d’anar transitant. La persona pot transitar d’una etapa a l’altre en un mateix dia, sentir una barreja d’emocions i sentiments aclaparadors i per tant, tenir canvis d’humor sobtats. Pot passar que algun comentari o gest, aparentment innocu, li desperti un sentiment de ràbia que no podem comprendre. No és personal; es tracta d’un estat d’alta sensibilitat que requereix una disculpa, paciència i respecte.
  • Evita dir frases com “ets jove, en tindràs d’altres”, “millor ara, que no més endavant quan te l’estimessis més”, “no et preocupis, això passa sovint”, “encara no era persona”, “li passa a molta gent i ho superen”, “oblida-ho i segueix amb la teva vida”, “si no havia de ser, és que no havia de ser”… Pregunta’t: què li diries a algú que ha perdut un fill? Oi que seria insòlit i una falta de respecte dir-li alguna d’aquestes frases? Sabem que aquestes frases tenen la millor de les intencions, la necessitat d’alleujar el dolor de la persona en dol. Però en realitat aconsegueixen que la persona pensi que no té dret a sentir-se així, que el seu dol no mereix espai, que no n’hi ha per tant… Al final, se senten rebutjats i invisibilitzats. És millor començar dient “ho sento molt, el devies estimar moltíssim, em sap greu…” i continuar amb “què puc fer per tu? Vols que en parlem? Si vols, et truco un dia i et vinc a veure…”.
  • Mai, mai, mai comparis els teus dols amb els dols dels altres. El dol no es mesura per la pèrdua objectiva, sinó per la reacció que desencadena i això és una experiència subjectiva. No podem comparar les nostres reaccions davant pèrdues concretes, amb vincles concrets i en moments concrets de la nostra vida, amb les reaccions que tenen altres persones perquè simplement desconeixem tot això de les seves vides. Si comparem les nostres reaccions davant les pèrdues amb les dels altres, inevitablement les estarem jutjant i això està a les antípodes de l’empatia.
  • Evita entrar a descobrir detalls dolorosos o morbosos. Deixa que la persona en dol expliqui el que necessita explicar i no més. Si hi ha detalls escabrosos, potser no ets la persona indicada per a escoltar-los. Potser la persona en dol no els ha pogut assumir i per tant no està preparada per parlar-ne. En qualsevol cas, és la persona en dol qui ho ha de decidir. L’escolta ha de ser solidària i no pas tafanera.
  • Sigues un suport també pràctic. Les persones en dol necessiten menjar, que li recullin els altres fills de l’escola (si n’hi ha), que els facin alguna gestió, que els acompanyin a fer-les… És també probable que la persona en dol “no vulgui ser una molèstia”. Cal parlar-ne i aclarir que és la teva manera d’ajudar-la, que et digui si ho necessita de debò o si necessita més espai… L’empatia no tracta ben bé de fer a l’altre allò que ens agradaria que ens fessin a nosaltres, sinó assegurar-se de fer allò que l’altre necessita.
  • Truca de tant en tant a la persona en dol i interessa’t de manera genuïna pel seu estat. Sovint les persones en dol gestacional s’aïllen perquè no troben consol en persones del seu voltant. Aquest aïllament fa que perdin ocasions per a trobar aquest consol en altres persones. Una trucada de tant en tant por ajudar-los a connectar amb la vida. Potser els pots oferir quedar per a prendre un cafè, fer una passejada, sortir a fer una visita cultural, una passejada pel bosc… Però estigues obert a què et diguin que no perquè no se senten preparats. No insisteixis i torna-ho a intentar uns dies més tard. Respecta sempre el ritme de les persones en dol.
  • Sigues conscient que la persona en dol perinatal també travessa un postpart. Si, el postpart també existeix quan hi ha una pèrdua gestacional i la mare ha d’enfrontar els canvis hormonals propis de l’etapa, però malauradament sense un nadó. Fa mal el cos i fa mal l’ànima. Així és normal que no pugui fer «vida normal» com sovint s’indica. Novament cal respectar els ritmes de cadascú i atendre des de solidaritat i l’empatia.
  • Si estàs embarassada o tens un bebè i tens algú proper que ha perdut un nadó en gestació, hauràs d’entendre que possiblement necessiti posar distància amb tu. Veure altres embarassades o nadons pots ser un tràngol massa difícil de pair per a algú que ha patit una pèrdua gestacional: li fa pensar en quina panxa tindria ella, com seria ara el seu bebè, quina felicitat tindria… La persona en dol gestacional viatja al present paral·lel que hagués tingut si el seu nadó no hagués mort… Cada mes, cada data assenyalada és una prova de foc. Dona-li temps. Ara necessita comprensió i paciència. No vol dir que t’odiï ni et desitgi res dolent… Al contrari! Ella desitjaria poder compartir la teva alegria i il·lusió, però la decepció viscuda és més forta en aquests moments.

Espero haver posat una mica de llum i ajudar a que tots plegats al menys ens qüestionem l’acompanyament que fem a les persones que han patit aquestes pèrdues tan doloroses i ho fem amb la delicadesa que mereixen.

Per saber-ne més:

Comparteix a les Xarxes Socials: