Un dia sentia la conversa entre dues dones que havien donat a llum de forma diferent no tant per el·lecció sinó per casualitat: una va tenir un part molt intervingut però sentia que havia estat molt ben atesa i que el part havia anat molt bé, l’altra va tenir un part poc intervingut però havia sentit que no la van atendre bé i que no havia gaudit del seu part. Ambdues tenien visions objectivament equivocades, si tenim en compte el que diu l’evidència científica i la OMS, però subjectivament legítimes. Llavors em vaig preguntar: de quina manera la informació que tenim influeix en les expectatives i en l’experiència de part?
Quan les expectatives no es veuen acomplides sentim decepció, frustració i ràbia. Això pot desencadenar moltes problemàtiques emocionals que enterboliran el puerperi i el postpart, afectant potencialment àrees com el vincle amb el nadó, l’autoimatge com a mare i el funcionament de la família i la parella.
En aquest post parlarem de què són, com ens afecten en la vivència del part i quin paper juguen les expectatives pròpies i de l’acompanyant.
El tema dóna molt més de si del que a priori sembla així que aquest serà el primer d’un seguit de posts dedicats a les expectatives en els que anirem veient com es formen aquestes expectatives al llarg de la nostra vida, què podem fer per a ajustar-les, quines acostumen a ser les nostres expectatives respecte el part comparant alguns estudis,… de manera que poguem arribar a unes conclusions operatives sobre què podem fer com a usuàries per a ajustar les nostres expectatives i com ens poden ajudar les professionals sanitàries en aquesta tasca.
Més endavant, també parlaré sobre què passa quan les expectatives no es veuen acomplides o, en el pitjor dels casos, quan la vivència és totalment contrària al que esperàvem.
Avís per a navegants: Aquests posts no pretenen culpabilitzar les mares sobre els parts que hagin tingut ni tampoc demonitzar les intervencions en el part. Quan les intervencions són realment necessàries salven vides i això no ho discutiré. El que intento posar en relleu és l’excés d’intervencionisme innecessari que causa més danys que no beneficis (danys invisibles i visibles) i del que les usuàries sovint som víctimes i còmplices, conscients o no. És aquí on hem de sentir-nos responsables tant usuàries com sanitàries.
Què són les expectatives?
Una expectativa és una previsió del que és més probable que succeeixi i per tant l’anticipació cognitiva, emocional i conductual d’aquest fet. Pot ser individual o col·lectiva, basada en una simple creença, en la intuïció, en l’anàlisi racional de l’escenari present o en la probabilitat. Quan les expectatives no es compleixen, es parla de decepció.
Podem definir les expectatives del part com allò que les mares esperen que succeeixi en relació al part. Segons Jort i Ramírez (2009), aquestes expectatives se centren bàsicament en la integritat física i emocional tant de la mare com del seu bebè. Constaten que les mares han imaginat d’alguna manera com volen que sigui el seu part i que les experiències prèvies juguen un paper important en aquestes expectatives.
Tenim la creença que no podem escollir les intervencions a les que serem sotmeses en l’atenció del nostres part, que hem de fer cas de tot, deixar-nos fer i que no depèn per a res de nosaltres. I no és cert. En realitat és desitjable que la dona participi de les decisions i senti que porta les regnes del seu propi procés de part. Però com a societat estem molt lluny d’aconseguir arribar a aquest objectiu.
Cal no oblidar que en qualsevol cas les expectatives no són més que creences, il·lusions totalment subjectives que no necessàriament es veuran acomplides. De fet, moltes expectatives són incompletes: moltes dones s’imaginen entrant amb contraccions a l’hospital i automàticament s’imaginen amb el nadó… És millor llavors no tenir expectatives? Segurament no. Les expectatives juguen un paper important a l’hora de preparar-nos per al que vindrà, així que el més adequat és formar-nos unes expectatives ajustades a les nostres característiques personals, a les nostres necessitats, a allò que l’entorn ens pot oferir i el més flexibles possible.
Com afecten les expectatives a l’experiencia de part?
És d’esperar que les dones que veuen complertes les seves expectatives respecte al seu part se sentiran més satisfetes que les dones que no veuen complertes aquestes expectatives. Hodnett (2002) diu que la percepció del dolor i l’alleujament del mateix amb les tècniques escollides per la dona són variables que incideixen en la valoració de l’experiència de part. Aquest autor afirma que les expectatives influiran en l’experiència de part, així com el nivell de preparació, les complicacions del mateix i el grau de dolor experimentat.
El nivell de preparació depèn de tu, ja que pots i has de contrastar allò que aprens en el curs de preparació al part. N’hi ha que són molt útils i n’hi ha que tendeixen a fer de les dones unes “bones pacients”. Sobre les complicacions, n’hi ha que es poden evitar si no caiem en la cascada d’intervencions. Quant al grau de dolor, també depèn de la idea prèvia que tinguis sobre com ha de ser de dolorós un part i per tant, de la por que li tinguis. És possible augmentar el llindar de dolor amb la suggestió (si t’interessa, et recomano Método NACES). I les expectatives les pots anar adaptant amb informació veraç i acompanyament emocional.
Segons Jort (2016), l’alleujament insuficient del dolor, els sentiments de pèrdua de control, la falta d’informació o d’explicació i la incertesa poden obrir pas a un trastorn d’estrès postraumàtic. Així, és molt important que la dona rebi informació sobre els mètodes d’alleujament del dolor que estan al seu abast, ponderi pros i contres, per tal que ella pugui determinar quins mètodes desitja utilitzar i on desitja donar a llum. Això requereix temps, no són decisions que es puguin prendre entre contraccions. Per això és tan important preparar amb temps un pla de part.
És molt important que la dona pugui decidir els mètodes per alleujar el dolor i on vol donar a llum. Per això és tan important preparar amb temps un pla de part.
Smulders i Croon (2009) aconsellen a les futures mares: “Ha d’estar preparada per acceptar la situació en el cas que no marxi com vostè esperava“. Però també puntualitzen que «L’essencial en qualsevol cas és creure que es porten les regnes». És a dir, és important sentir que es té cert control sobre la situació, que es participa activament en la presa de decisions donat que tenen a veure amb el propi cos, però cal estar preparades per a altres escenaris.
Les expectatives de l’acompanyant també són importants
Des de fa ja anys es reconeix el paper que juga el pare, parella o acompanyant de suport físic i emocional més apropiat per a la mare, sempre que ella ho senti també així . A més a més, existeix evidència científica que indica la importància del suport emocional als pares o acompanyants durant el procés del part. No oblidem que ells o elles també porten la seva «motxilla» i tenen unes expectatives pròpies sobre com ha de ser un part… Aquestes expectatives influiran sobre les de la mare, tant en allò positiu com en allò negatiu, és per això que recomano que el camí d’aprenentatge i d’informació durant l’embaràs el feu junts.
Per altra banda, sovint no saben què s’espera d’ells ni com poden ajudar en el moment del part. Molts se senten perduts i l’actitud de sanitàries i sanitaris els fa sentir que destorben més que no pas ajudar. En aquest context és fàcil que un acompanyant assumeixi un paper passiu en el part. Ni se l’acompanya, ni se l’assessora ni se l’apodera per a què sigui l’acompanyant que necessita la dona.
Qui n’és el responsable? En un estudi de Molina i Román (2014), les dones atribueixen als pares la responsabilitat última de la seva pròpia passivitat. Si bé és cert que culturalment l’home ha tingut un paper passiu en el part, hem vist que la parella exerceix un paper molt important quant a l’acompanyament emocional de la mare. Així doncs, la meva conclusió és que cal conscienciar a les parelles del seu important paper, responsabilitzar-los de la seva pròpia actuació com a acompanyants però sobretot donar-los les eines per a fer-ho. Empoderar la parella o acompanyant també és empoderar la mare.