El mes d’octubre és el mes dedicat a la memòria dels nadons que només van viure a l’úter matern i a les seves famílies que els recordaran per sempre.

En aquesta ocasió, vull fer una ressenya que fa molt de temps que tenia ganes de comentar i compartir i que tracta el tema de les pèrdues gestacionals. «Las voces olvidadas» és un d’aquests llibres que mai t’agradaria haver de llegir, però quan ho fas, ja sigui per motius professionals o per què has patit una pèrdua, és un bàlsam per a l’ànima.

Les autores d’aquest llibre, Mónica Álvarez, Maria Àngels Claramunt, Laura G. Carrascosa i Cristina Silvente, donen veu a aquests nadons i a les seves famílies que sovint han hagut de portar el seu dol en silenci, davant la incomprensió d’una societat que mira cap a una altra banda quan es tracta de la mort. I quan es tracta de la mort quan s’espera la vida, la resposta sol ser negar-la i intentar continuar com si res hagués passat.

«El dolor que se calla es el más doloroso»

Com diuen les autores «el dolor que se calla es el más doloroso». Per aquest motiu, aquest llibre aborda directament i rigurosa, però amb una exquisita sensibilitat, temes com les fases del dol, problemes de fertilitat, les pèrdues gestacionals de repetició, el maneig de l’avortament, la lactància en la pèrdua, els embarassos següents i els parts, la parella,… També sentiments com la por, l’angoixa, la solitud, la frustració, l’aïllament, la negació i la desinformació davant les pèrdues gestacionals precoces.

«Las Voces Olvidadas son las de estos bebés que vivieron sólo en el vientre materno, la voz de sus madres que acallaron el duelo porque estaban de «demasiado poco», sus bebés no «daban la talla para ser llorados». Y la voz de sus padres que, aún hoy, nadie repara en ellos. El título se refiere también al olvido social, médico y cultural en el que caen estas pérdidas tan tempranas.»

LAS VOCES OLVIDADAS. MÓNICA ÁLVAREZ, MARIA ÀNGELS CLARAMUNT, LAURA G. CARRASCOSA I CRISTINA SILVENTE.

Un de cada quatre embarassos no arriben a terme. Això vol dir que moltes de les dones que coneixem han viscut aquesta experiència. Potser tu mateixa ho has viscut.

És especial pel temps que li vas dedicar

«El tiempo que dedicaste a tu rosa hace que tu rosa sea tan importante.»

El petit príncep. Antoine de Saint-Exupéry

Amb aquesta adaptació de la cèlebre frase de «El petit príncep» inicien les autores el llibre de «Las voces olvidadas». I és tota una declaració d’intencions: a través d’aquesta adaptació de la famosa cita, comencen amb l’afirmació contundent que els bebès que van morir abans de néixer són importants per a cada mare i cada pare pel temps, il·lusions, esperances, i amor que li van dedicar. El bebè o bebès han marxat però l’amor queda, i no ho hem d’obviar.

Algunes de les idees fonamentals que s’exposen en aquest capítol apuntalen la resta de temes que es tracten a través de les pàgines del llibre. En primer lloc, l’objectiu del llibre, que és visibilitzar el dol perinatal independentment de l’edat gestacional en què es va produïr la pèrdua. També es visibilitza que després d’una pèrdua hi ha un puerperi que, si ja per si mateix és difícil, més ho és sense nadó. Continuen fent palès una experiència que pot deixar atònita a més d’una i més d’un, que existeix la possibilitat de produir llet en funció de les setmanes de gestació en la que es produeix la mort, i això és una qüestió important que cal abordar adequadament.

Entre altres idees, es posa en evidència que socialment no se li atribueix humanitat al nadó en formació quan aquest mor en l’úter matern, però per als seus pares ja era el seu fill o filla des del primer instant en què el van imaginar. Així, es considera socialment que al fetus que ha mort se l’ha de treure immediatament del cos de la mare quan en realitat, ja no hi ha cap pressa… Es vol negar la mort i allunyar-la de nosaltres perquè és massa dur trobar mort on s’espera vida… Tanmateix, la mort forma part de la vida i requereix temps i introspecció assumir el que ha passat.

Les autores apunten a que un maneig expectant de les pèrdues gestacionals ajuden a integrar la vivència, a assumir l’experiència i per tant a elaborar el dol d’una manera sana.

Per tancar el capítol, exposen les tasques pendents d’una societat negadora com la nostra respecte el suport al dol perinatal: aspectes legals, sociolaborals, familiars, en la parella, respecte als altres fills i filles, una mateixa, els serveis sanitaris i la societat en general… Acaben aportant un bon grapat d’idees que poden ajudar en el trànsit del dol.

La resta del llibre aprofundeix en molts aspectes enumerats en aquest capítol com les etapes del dol, la importància dels rituals en la nostra societat i per a la nostra psique, el dol de les figures de l’entorn de la mare que també cal tenin en compte, els dols que comporten les tècniques de reproducció assistida i els intents de les parelles que cerquen aconseguir l’embaràs.

El dol també hi és quan es decideix no continuar

Les autores dediquen dos capítols, el 6 i el 7 respectivament, a dos tipus de pèrdues gestacionals que encara són més invisibles, que també són molt doloroses però que sovint es jutgen en la nostra societat des de la ignorància: les alteracions incompatibles amb la vida, i les interrupcions voluntàries de l’embaràs (IVE).

En el capítol 6 proposen mesures per a humanitzar aquest processos per a què els pares tinguin temps per a pensar i decidir com volen acomiadar-se del seu nadó i proposen una sèrie de preguntes que els pares poden fer-se per a ajudar-los a prendre decisions.

En el capítol 7 s’aborda la qüestió de les IVE sense entrar en el debat, però posen en dubte l’adjectiu «voluntari» de la decisió degut al poc suport que en realitat té la maternitat en la nostra societat. No es jutja la decisió sinó la minimització de la pèrdua, pel fet d’haver estat «escollida». D’aquesta manera, es nega el dol, quan també hi ha pèrdua.

El capítol 8 exposa les diverses fomes d’abordar el part del nadó que ha mort. Expliquen ampliament els processos i el que es pot esperar. Les autores critiquen la manca de temps i d’informació que es dona als pares per a prendre decisions, sense jutjar les eleccions, i s’exigeix un maneig respectuós de les pèrdues gestacionals. Per això exposen una sèrie de drets que s’han de complir amb l’objectiu que el procés sigui més respectuós.

La difícil esperança

Els capítols 9 i 10 estan dedicats a les particularitats del nou embaràs i al part després de pèrdua. És bàsic entendre que la gestació després d’una pèrdua està plena de pors, desgast emocional i físic, angoixa per no tornar a passar per l’experiència i angoixa perquè l’angoixa no sigui perillosa per al nou nadó.

A la por a la pèrdua s’hi suma la por al part. Les autores destaquen que la preparació al part s’ha de basar en disminuir la por i propiciar un estat de relaxacio mental que disminueixi així les sensacion físiques intenses. Empatia, temps, paciència, respecte, un entorn adequat, acompanyament, seguretat… seran la millor recepta.

Així mateix, apunten a què les dones que van fer un maneig expectant desenvolupen més eines internes per a fer front el part. Per últim destacar que el pare pot patir una reactivació del dolor degut a què es troba en la mateixa situació que en la pèrdua, i per tant també se l’ha d’acompanyar adequadament.

Els últims capítols del llibre estan dedicats a tots els regals que el nadó deixa als pares, regals que no són visibles en un primer moment, però que amb el temps els pares aprenen a apreciar. Finalment, exposen la importància de parlar en tots els àmbits de la vida de la possibilitat de pèrdues perinatals durant l’embaràs, per tal de fer pedagogia de la mort de manera que si ens toca viure l’experiència, aquesta no resulti tan traumàtica ni tan extranya. Recodem, un de cada quatre embarassos no arriba a terme i això són molts embarassos.

Epíleg

Com deia al principi, tot i que és un llibre que a ningú li agradaria haver de llegir, acaba sent una gran font d’aprenentatge tant científic com emocional sobre el tema de les pèrdues gestacionals, i un bàlsam per a aquelles persones que han hagut de passar per l’experiència.

Recomano la seva lectura a les mares i pares que han patit una pèrdua perinatal, així com a familiars que vulguin acompanyar-los de veritat en el trànsit del dol. Recomano el seu estudi a tots els professionals que treballen d’una manera o una altra amb les parelles que cerquen l’embaràs i amb les parelles que han patit la mort dels seus nadons en l’úter matern. És urgent un abordatge més emocional i menys tècnic.

I ho recomano, certament, a qualsevol persona que tingui interès en apropar-se al tema de la mort perinatal, perquè hi trobarà una obra plena de referències bibliogràfiques, escrit amb l’exactitud científica i la sensibilitat i empatia que requereix el tema tractat.

Acabo citant les autores en un dels últims paràgrafs del llibre:

«Queremos agradecer a quien nos lea su interés por el tema, y animarle a continuar poniendo luz, de manera exógena o endógena, a esta vivencia tan difícil, controvertida, dura y escondida de la vida psicosexual-emocional-reproductiva de la pareja.
Esperamos que cada vez sean más visibles estas maternidades, que salgan del olvido y se puedan manifestar y tratar con toda la intensidad que merecen.»

Las voces olvidadas. Mónica Álvarez, Maria Àngels Claramunt, Laura G. Carrascosa i Cristina Silvente.

Personalment, no puc més que sumar-me a aquest desig.

Per saber més sobre el tema, tens una altra entrada el blog dedicat a les pèrdues perinatals, on cito associacions i altres recursos que et poden ser d’utilitat.