El passat 1 de març de 2019, el Consell de Ministres va aprovar un Reial Decret-Llei pel qual el permís de paternitat s’amplia a 8 setmanes, permís que s’anirà ampliant a 12 setmanes el 2020 i a 16 setmanes el 2021, equiparant-se així a l’actual permís de maternitat. El Reial Decret- Llei entra en vigor l’1 d’abril de 2019, si no ho retarden més. Segons la nova normativa, les sis primeres setmanes després del naixement s’han de gaudir ininterrompudament i a partir d’aquell moment, els pares i les mares poden alternar les setmanes de permís, però les setmanes d’una o altre no són transferibles. El permís de paternitat és un dret del treballador però no és obligatori.

L’ objectiu d’aquest Decret-Llei és, segons el Govern espanyol, «garantir la igualtat entre homes i dones en el món laboral». Ho aconseguirà? De veritat deixaran de preguntar-nos a les entrevistes laborals si volem tenir fills? De veritat aquesta mesura servirà per a què no ens acomiadin de forma improcedent si estem embarassades? Tinc els meus dubtes…

Quina és la situació en altres països d’Europa?

El permís de paternitat és molt variable en funció del país en el qual s’aplica: oscil·la entre els tres dies de França i els 480 dies de Suècia, on es reparteixen aquests dies entre els dos progenitors.

Segons es pot veure a la gràfica facilitada per la plataforma PETRA (Plataforma de madres feministas por la ampliación de los Permisos Transferibles), Espanya passarà a tenir el permís de paternitat intransferible més llarg d’Europa, juntament amb Noruega, Suècia i Àustria, mentres manté en 16 setmanes un dels permisos de maternitat més curts de tot el continent… Molt lògic tot plegat…

http://plataformapetra.com/wp-content/uploads/2018/10/Como-quedarian.jpg

Segons ha dit Patricia Merino a «El País», “Se habla continuamente de la maternidad como una imposición o carga, pero la gran mayoría de las madres actualmente lo hemos elegido, y deseamos criar a nuestros hijos“.

I és cert. El postpart dura més enllà de les sis setmanes del rigor, tenim un nadó que ens necessita; si volem fer lactància materna, les 16 setmanes només són el principi… Tornar a treballar pot ser l’últim en el què pensem. Moltes ens haguéssim quedat més temps a casa sense tornar a treballar per cuidar del nostre nadó.

La majoria som dones adultes que hem decidit ser mares (i pares amb les nostres parelles) i sabíem que a partir d’aquell moment hauriem de tenir cura d’ells. La maternitat no necessàriament ha de ser una imposició de la societat masclista en la què vivim. Quedar-se a casa pot ser revolucionari, encara que a simple vista no ho sembli, sempre que sigui el nostre desig i la nostra decisió, no una imposició externa.

Una altra cosa és el cas en el que la dona es troba sola, tot el dia, cuidant del nadó, sense prou suport, amb dubtes i dificultats i una parella que apareix als vespres i ha tingut un dia agitat en el món exterior i que et diu «què cansat que estic» com si tu no haguessis fet res en tot el dia… Llavors sí tens ganes de tornar a la feina per deixar de parlar de caques i parlar de tot allò que et definia com a persona abans de ser mare… Però això no ho arreglarà una més llarga baixa de paternitat.

Es pretén equiparar la figura de la mare i la del pare en l’etapa del postpart i els primers mesos de vida del nadó, ignorant així les necessitats del nadó i les de la mare. Tant és si t’has de recuperar d’un part, una episiotomia, una cesària, una hemorràgia, un part múltiple, una lactància problemàtica,… El que s’aconsegueix així és invisibilitzar la maternitat i treure-li la poca importància que actualment la societat li atorga en nom d’una igualtat mal entesa, com ja tristament ens tenen acostumades.

Però tornem al fantàstic permís ampliat i intransferible del pare. Evidentment té coses positives. Està clar que els pares necessiten una millor baixa de paternitat per a què puguin cuidar adequadament de la mare, de la filla o fill nounat i de les filles o fills grans, si en tenen.

PUNTS POSITIUS DE LA MESURA:

• Les parelles podran estar més disponibles per a fer suport durant els primers mesos: Aquesta baixa ampliada hauria de ser l’oportunitat per a què tinguin més cura tant de la dona com del fill o filla nounat. No hauria de fer-se servir per a altres qüestions, ja que la mare de veritat necessita aquest suport de la seva parella.
• Poden vincular-se millor amb el nadó: proporcionar l’espai per ser-hi i cuidar-se’n afavoreix la creació del vincle segur i la sincronització amb les necessitats del nadó.
• Poden encarregar-se de moltes més coses, més enllà de la burocràcia i les visites.
• Poden comprendre millor les visicituds de la primera criança, ja que passen més temps en contacte directe amb el nounat.
• Poden assumir un rol de cuidador tant de la mare com del nadó, però cal que aprenguin a fer-ho i s’assessorin. Ni les dones naixem sabent criar ni els homes tampoc. Sovint hem de desaprendre el que creiem que sabem per adaptar-nos al nadó i a la mare en el postpart, un moment sensible com cap altra a la nostra vida.
• Enriqueix l’home ja que pot exercir un tipus diferent de masculinitat: en els cànons de masculinitat actuals els homes no acostumen a ser cuidadors. La paternitat els dóna l’ocasió de poder aprendre a desenvolupar un nou rol que poden realitzar des de la humiltat, aportant-los una nova visió de si mateixos més flexible i completa.
• Les dones guanyem de forma indirecta la companyia de les parelles, el seu suport i ajuda. Això hauria de redundar en més estones de descans, menys càrrega mental i menys tasques a realitzar, ja que la tasca principal de les dones en el postpart és tenir cura del nadó.

El problema és que hi ha ALTRES PUNTS MÉS URGENTS que no s’han tingut en compte:

• No resol la demanda principal: L’AUGMENT DEL PERMÍS DE MATERNITAT.
• No resol el problema de la LME durant els primers 6 mesos: encara implica que qui vulgui alletar es vegi obligada a fer un banc de llet, treure’s llet a la feina i mil entrebancs més… Les farmacèutiques no perden… moltes dones deixaran la LME per passar a la lactància artificial per la pressió de tornar a la feina i d’un pare que haurà d’alimentar el nadó.
• No respecta l’exogestació, període de la vida del nadó que va des del naixement fins els 9 mesos de vida aproxImadament, en què el nadó necessita estar a prop de la mare per acabar el seu desenvolupament.
• No respecta la voluntat de moltes dones de voler criar els nostres fills i gaudir dels seus primers mesos de vida.
• No posa en primer lloc les necessitats del bebè, que reconeix la mare com el seu espai segur natural.
• No permet la transferibilitat del permís de manera que hi hagi més flexibilitat entre un permís i un altre. Això es traduïrà en què molts homes tornaran a la feina abans del previst sense que les dones puguin gaudir del temps que ells no faran servir.
• Implicarà necessàriament, en gran nombre de casos, que els pares agafin el «segon torn», és a dir, iniciaran la part que els quedi de la baixa (10 setmanes) quan la dona exhaureixi la seva part, o s’aniran intercalant. D’aquesta forma, ni es treballa bé, ni es cria amb tranquil·litat.
• Les mares continuaran quedant-se soles després de les primeres 6 setmanes i hauran de tornar a la feina sí o sí després de les 16 setmanes deixant un bebè que ni tan sols té 4 mesos al càrrec del seu pare, que hi posarà molt bona intenció però que no té pits. Les farmacèutiques no perden…
• El motiu de la decisió sembla més polític que social: a les portes d’unes noves eleccions, prendre mesures com aquesta assegura molts més vots. Reflecteix perfectament la importància que dóna el Gobierno actual a les dones, la maternitat, la criança, la primera infància… En resum, la propera generació de ciutadanes i ciutadans.
• Les dones no guanyem res de forma directa, sinó indirecta, en tenir la nostra parella més (presuntament) disponible.
• Aquesta igualació en el permís no significarà cap avantatge laboral per a la dona, que es veurà obligada igual que ara a agafar exedències o reduccions de jornada per poder continuar al costat del seu nadó més enllà de 16 setmanes de vida.

Ara se’m plantejen una sèrie de dubtes…

• Què passa si la parella no vol assumir el rol de cuidador i prefereix fer servir aquell temps per fer quelcom que li resulti més interessant (com ara preparar una marató…) ?
• Què passa si la parella no vol assumir aquest nivell de cura que necessita un nadó i prefereix tornar a la feina? L’hem d’obligar a exercir aquest paper? Les setmanes a les que ell renuncia es perden… Seria bo per al nadó estar-se amb algú que no vol cuidar-lo? Ja sabem que no.
• Estan preparats els homes de la nostra generació per tenir cura d’un nadó durant 10 setmanes mentres la mare treballa? Implica un aprenentatge que no tots estaran disposats a assumir…
• Què passa amb les famílies monoparentals? Els fills i filles de mares soles o pares sols no gaudiran del privilegi de tenir la seva mare o pare al seu costat durant 8 mesos, sino que es quedaran amb els 4 mesos actuals i llestos. Una discriminació com un temple.

Finalment, arribo a algunes CONCLUSIONS:

• Encara no s’ha entès el concepte d’igualtat… Volem igualtat en drets, obligacions i oportunitats, però necessitem que es reconeguin les nostres diferències, algunes de les quals es posen en evidència amb la maternitat: és el cos de les dones qui transita la gestació, el part i el postpart, no el de l’home i bé sabem que el cos i la ment no es recu peren en 6 setmanes. A més el nadó necessita la seva mare i la mare necessita el nadó. És natural, és normal, és desitjable i és el que necessitem per criar una societat futura més sana i justa.
• S’ignora el període d’exogestació del nadó i es considera per igual mare i pare. S’invisibilitza el part, el postpart, l’inici i continuació de la lactància i l’exogestació. Com diu Nils Bergman «el pitjor que li pot passar a un nadó és que el separin del cos de la seva mare». No vol dir que mare i nadó hagin d’estar junts constantment però sí que la mare ha d’estar a prop i ser accessible a les necessitats del nadó. Que el pare hi sigui és també important, sobretot perquè s’ha de vincular amb el nadó i ha de fer suport a la mare en aquesta tasca, però el centre és la díada mare-nadó. El pare és el suport principal de la mare, i ella del nadó.
• El motiu és polític i populista. S’ha pres la decisió sense tenir en compte l’opinió de les dones, en nom d’una molt mal entesa igualtat.
• Continuem tenint una de les baixes de maternitat més baixes d’Europa. Ara tindrem un dels permisos de paternitat més alts d’Europa… Qui surt guanyant en realitat? Les mares i els nadons, no.
• Qui, amb dos dits de front, pensa que a un nadó li és igual que hi sigui el pare o que hi sigui la mare? Un nadó en néixer és capaç de reconéixer la olor de la llet de la seva mare entre la llet d’altres dones. Qui pensa que no trobarà a faltar la mare 16 setmanes després? És un error pensar que mare i pare signifiquen el mateix per al nadó. És evident que tots dos poden cuidar-lo però a qui necessita en major mesura és a la mare, que és el seu hàbitat natural mentre dura l’exogestació.
• És cert que algunes dones tornen a la feina alleujades per poder sortir de casa, veure gent i poder parlar d’altres coses que no siguin caques, … Però d’això elles no són culpables. La responsabilitat és d’una societat que pretén invisibilitzar la maternitat tal i com és, que ens obliga a quedar-nos soles a casa per cuidar del nadó sense cap altre suport però alhora ens exigeix que continuem sent productives i consumidores. Que no és prou “productiu” criar un ésser humà? Quina mena de societat volem per al futur?

Se’n parla molt de feminisme i està extesa la idea que el feminisme defensa ser iguals que els homes, sense fisures.

Doncs jo no vull ser igual que un home; jo vull que tinguem els mateixos drets i que se’ns reconeguin les diferències del nostre sexe que, al cap i a la fi, és imprescindible per a la vida de les properes generacions.

Jo vull que es reconegui la importància i valor de la maternitat, l’esforç que suposa gestar, parir, exogestar, alletar i criar una o varies criatures i que ens deixin fer-ho amb joia, seguretat i dignitat.

Una baixa de maternitat no són unes vacances; és un temps de cura, de crisi, de construcció i reconstrucció d’una nova identitat i una nova vida. Setze setmanes no donen ni per a situar-se…

És prioritari cuidar les mares. És una qüestió de salut, d’economia i de política, però sobretot de valors.

Articles consultats:

• http://plataformapetra.com/

• Feu clic per accedir a BOE-A-2019-3244.pdf

• http://officialpress.es/el-gobierno-amplia-a-ocho-semanas-la-baja-por-paternidad/
• https://www.elmundo.es/economia/2019/03/02/5c79916321efa0177c8b4578.html
• https://elpais.com/sociedad/2019/03/01/actualidad/1551463723_229270.html